Tinta sobre papel
297X420 mm
Nueva página
sábado, 21 de febrero de 2009
A todas esas persons que fuimos y ya no seremos más.
.
.
.
A todas esas personas que fuimos y ya no seremos más.
Largo tiempo pasamos, fuimos,
inseparables almas
necesitadas de la alimentación recíproca del amor,
de la amistad.
Dónde quedó lo que fuimos?
Pensamos, pensé que nada cambia,
que la esencia prevalece,
cuán equivocada estaba, estoy .
El tiempo alteró vuestro anhelo, el mío.
Soñar qué somos o qué seremos
fantasía inútil, alterable con el paso del tiempo.
Aún así, sueño tanto,
añoro tanto
sin ser consciente de la evolución del tiempo...
Aún así, soñamos tanto
Añoramos tanto
viviendo en la ignorancia del dolor ajeno
que falseamos
y dañamos a los nombres a los que amamos,
amasteis,
amé,
amáis,
amo.
.
.
.
miércoles, 11 de febrero de 2009
miércoles, 4 de febrero de 2009
Crítica de Xevi Solà
Molt a dir i sense paraules.
D’aparença tranquil·la, moderada, patològicament assenyada, al·lèrgica a fer grans escarafalls, l’obra de la Laura de bon principi em provoca certa contrarietat; com si una tia bona optés simplement per despullar-se i digués que ho fa per criticar l’ús del nu femení com a objecte; o com si algú volgués revelar-se contra l’abús de poder, sotmetent-se encara més i per voluntat pròpia. Però si paro atenció me n’adono que aquest és un camí que amb convicció pot acabar funcionant més que cap altre, com pot funcionar per exemple: una vaga a la japonesa, el humor negre o posar l’altre galta per a rebre la bufetada (poner la otra mejilla).
Aquesta ambigüitat alimenta els dubtes i aferma una veritable funció pedagògica de l’obra i el missatge artístic esdevé clarament contemporani i útil, l’observador s’adona d’aquesta estranya contradicció que provoquen les imatges que crea l’artista i se li desperta la curiositat, més enllà d’un primer cop d’ull, segurament acabi per descobrir-hi un crit ocult, subtil però ben dirigit. És una obra aquesta que de vagades fins i tot frega el sarcasme: quan l’artista es posa el davantal i es tanca a la cuina a fabricar galetes, ( petits autoretrats on apareix amb la cara somrient, però amb una lleugera caiguda d’ulls que contradiu una primera impressió inofensiva i ajuda a intuir segones intencions) sembla una crítica feminista en tota regla. Però ella mai ho dirà directament, podria estar fent apologia del canibalisme per exemple.
Ombrívols paratges, pintats amb els colors dels contes, personatges absents, autoretrats amables que delaten sempre una mirada trista, un interior turmentat, l’angoixa de qui té un objectiu tant alt com el cel, bonic i blau (azul bonito), però es mira i se’n recorda que va néixer sense plomes. Sobte una tristesa tant adulta en una pintora tant jove, sempre camuflada darrera d’un somriure. Però em sembla, quan veig el traç madur de la pinzellada amb la que construeix els seus personatges a poc a poc i la subtilesa del seu missatge, que les plomes que li permetran alçar el vol, li poden sortir en qualsevol moment.
Xevi Solà Serra.
D’aparença tranquil·la, moderada, patològicament assenyada, al·lèrgica a fer grans escarafalls, l’obra de la Laura de bon principi em provoca certa contrarietat; com si una tia bona optés simplement per despullar-se i digués que ho fa per criticar l’ús del nu femení com a objecte; o com si algú volgués revelar-se contra l’abús de poder, sotmetent-se encara més i per voluntat pròpia. Però si paro atenció me n’adono que aquest és un camí que amb convicció pot acabar funcionant més que cap altre, com pot funcionar per exemple: una vaga a la japonesa, el humor negre o posar l’altre galta per a rebre la bufetada (poner la otra mejilla).
Aquesta ambigüitat alimenta els dubtes i aferma una veritable funció pedagògica de l’obra i el missatge artístic esdevé clarament contemporani i útil, l’observador s’adona d’aquesta estranya contradicció que provoquen les imatges que crea l’artista i se li desperta la curiositat, més enllà d’un primer cop d’ull, segurament acabi per descobrir-hi un crit ocult, subtil però ben dirigit. És una obra aquesta que de vagades fins i tot frega el sarcasme: quan l’artista es posa el davantal i es tanca a la cuina a fabricar galetes, ( petits autoretrats on apareix amb la cara somrient, però amb una lleugera caiguda d’ulls que contradiu una primera impressió inofensiva i ajuda a intuir segones intencions) sembla una crítica feminista en tota regla. Però ella mai ho dirà directament, podria estar fent apologia del canibalisme per exemple.
Ombrívols paratges, pintats amb els colors dels contes, personatges absents, autoretrats amables que delaten sempre una mirada trista, un interior turmentat, l’angoixa de qui té un objectiu tant alt com el cel, bonic i blau (azul bonito), però es mira i se’n recorda que va néixer sense plomes. Sobte una tristesa tant adulta en una pintora tant jove, sempre camuflada darrera d’un somriure. Però em sembla, quan veig el traç madur de la pinzellada amb la que construeix els seus personatges a poc a poc i la subtilesa del seu missatge, que les plomes que li permetran alçar el vol, li poden sortir en qualsevol moment.
Xevi Solà Serra.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)